Una classe amb quinze alumnes. És a dir, quinze persones amb quinze objectius diferents. Quinze demandes educatives i encara quinze nivells i ritmes d’aprenentatge diferents. I un formador, educador, transmissor (de coneixement), digueu-li com vulgueu. Un i prou.

Com es pot aportar allò que volen totes aquestes persones? Es pot fer una mitjana. Es pot establir que, en general, tothom ha après alguna cosa, però en cap cas es pot determinar que hi ha hagut un procés d’aprenentatge, un procés educatiu.

Com ensenyar a algú que no sempre està en una disposició real d’aprendre, o almenys, no he sabut trobar la manera per a que aprengui i surti del taller orgullosa de tot allò que ha vist que pot aprendre, no tant del que se li pugui haver ensenyat, si no de l’esperança i la certesa que té molt per aprendre i que ho podrà fer sempre i quan continuï tenint voluntat d’aprenentage.

Certament, dues hores amb prou feines permeten tenir una ràpida impressió de l’altre, però representa que aquestes dues hores han de ser les més productives del dia, potser de la setmana o, fins i tot del mes per aquestes quinze persones.

Encara ara em plantejo com fer-los entendre, en quinze minuts, que el que els proposo no és una classe, és un procés, una idea, un projecte que ells mateixos hauran de desenvolupar.

Què és prioritari, procurar que esdevinguin autònoms, facilitar-los els coneixements per a que puguin realitzar allò que s’explica durant els tallers ? O potser és prioritari fer-los veure que han escollit un camí, el camí d’aprendre, el camí de saber i, que, per tant, amb l’ajuda que els pugui oferir, la feina, les tasques les han de realitzar ells mateixos?

Com es pot ensenyar res a una persona que ha relegat la lectura a una tasca maquinal, sense sentit anul·lant tota la importància que té la comprensió lectora. No serveix de gran cosa llegir si no entenem el que llegim. Com es pot fer entendre que no cal tenir pressa, que la paciència, si bé que lenta, dóna fruits molt més espectaculars que els migrats per una pressa i una formació feta a ritme de fàbrica en sèrie.

Com ensenyar a aprendre abans que transmetre coneixements teoricopràctics? O potser és que la cosa no ha d’anar així, potser és que s’han d’ensenyar els coneixement a l’hora que s’ensenya a aprendre.

Potser em pregunto massa coses i hauria de fer la meva feina, explicar històries vàries sense plantejar-me gran cosa més que els continguts del dia.

Un taller de dues persones i un altre, de quatre hores amb quinze. Aquest és el resum de la meva feina d’avui. No em queixo, francament, m’han agradat els dos. El primer, més íntim, més senzill ha estat un espai d’aprenentatge i pràctica. M’encanta. Poques coses m’agraden tant com sentir que els participants s’ho fan seu i gaudeixen de l’estona tot veient-se capaços de posar-se davant d’un ordinador i sortir-se’n.

Al segon hi he trobat un munt de persones especials i espero haver-los transmès, almenys, que es posin tranquils davant la màquina. A partir d’aquí, són ells qui hauran d’aprendre com funciona tot, són ells els que hauran de sentir-se protagonistes de la seva història.

Veure’ls amb aquells ulls embadalits i temerosos, com si fossin infants m’encanta. Ha estat un dia intens, no em puc queixar i m’han agradat els tallers.

A veure que m’esperarà demà…

Avui estic esgotat, feia temps que no treballava un dilluns al matí. Avui he fet les vuit hores. El taller nou ha anat bé. M’ha agradat, però m’han xuclat tota l’energia, encara sento el soroll del xuclets…

Divendres.

Avui m’he adonat, de nou, que és un error que un recurs públic sigui gratuït. És un error en tant en que se n’abusa. Avui, un cop acabades les classes estava voltant per allà i un home diu a la secretària:

- Miri, apunti’m en algun taller que tingui lliure.

Realment, a aquest usuari li era absolutament igual apuntar-se a un o a  un altre. I això m’ha fet ràbia. Una persona que no sap que és la barra d’adreces del navegador s’ha apuntat a un taller d’ús avançat d’Internet, i després ha decidit apuntar-se a «algun taller que tingui lliure». Segurament si li haguessin demanat tres euros pel taller s’ho hauria mirat més, hi hauria parat atenció, hauria escollit el més adequat pel seu nivell de coneixements o hauria començat per un de més bàsic. Però no. Ha hagut de començar pel difícil, m’ha mirat amb cara de gos abandonat cada cop que s’havia perdut, que no entenia conceptes bàsics que es donen per suposats i jo he hagut d’aturar la classe per poder-lo ajudar. És la meva feina, em poden dir, i en part, no els falta raó, però plantegeu-vos que algú es pugui presentar a la universitat sense tenir estudis previs. És un disbarat. Sé que això costa de canviar, sobretot en una societat on l’assistencialisme de l’administració s’ha convertit en un dret que preval per sobre pels deures. Crec que comença a ser hora que tots siguem conscients que les coses no funcionen així i que no podem fer tot allò que és gratuït sense haver de seguir les poques regles que hi ha.

Sé que puc semblar una mica tecnòcrata, però no, crec que el bon ús dels recursos públics l’hem de vetllar entre tots i, entre tots, administrar-lo de la millor manera.

Hi ha crisi, i hi serà mentre tots, en lloc d’espavilar-nos cerquem l’assistencialisme «gratuït» al cost que sigui.

Avui m’he adonat d’una cosa que m’ha posat la pell de gallina. Sé que és dur el que diré, però realment és el que he pensat avui. Hi ha persones que no aprenen. És com si entressin en un bucle infinit i d’allà no els poguéssim treure. Donen tombs, sempre en cercle, com un ca que no para de donar tombs sobre si mateix cercant-se la cua. De tant en tant s’aturen i tenen un pensament, una reflexió, com si déu mateix hagués allargat el seu braç i els hagués infós un coneixement. De vegades és un pensament superior a ells i llavors no saben com relacionar-lo amb el que saben, amb el que han après, amb allò que volen aprendre. Realment veure’ls quan déu els allarga la mà és un privilegi, tot el que ve després sol vorejar el desastre. És difícil explicar a algú que encara no entén per quin motiu han de reenviar (si aquest és el seu desig) correus amb còpia oculta (després d’una hora llarga repetint-ho i repetint-ho) que un cop s’ha enviat el correu, aquest ja ha marxat i segurament ja ha arribat a destinació. I davant la pregunta, per quinzena vegada sobre com pot assegurar-se que ha arribat, per què el correu no l’informa que ja ha arribat el missatge que acaba d’enviar, després de dir-li que «si no diu el contrari és que ha arribat, com a la vida, com a correus» i ell et mira, et mira com si volgués arrencar del meu cervell la informació per posar-la al seu, em torna a mirar i em diu que no ho entén. Que ell vol tenir la certesa que el correu ha arribat i no és que no confiï en el correu, és que no confia en ell. És com si volgués que el correu li enviés un missatge amb lletres molt grans i alguna animació (sempre ajuda a la comprensió de qui llegeix poc) que li digués: – RAMON, HO HAS FET MOLT BÉ! EL TEU MISSATGE S’HA ENVIAT I TAN BON PUNT EL RECEPTOR OBRI EL CORREU VEURÀ QUE LI HA ARRIBAT.

I el missatge no arriba, no n’hi ha prou del discret missatge que diu «El vostre missatge s’ha enviat correctament» i el Ramon de torn, em mira, em pregunta, m’interpel·la al voltant de la seva qüestió i, al final, probablement em deixa per inútil tot pensant que no l’he entès o que, senzillament, no sé respondre-li la qüestió.

Què puc fer jo, per en Ramon? En Ramon no necessita una classe de dues hores, en Ramon necessita segurament un amic i algú que l’acompanyi en el seu desvetllament tecnològic, però que l’acompanyi pas a pas, minut a minut per poder resoldre els seus dubtes.

Desconec si en Ramon és autònom en la seva vida, francament, crec que tan sols l’imprescindible. Què hem de fer amb els Ramon? Estan preparats per a la llibertat, per a l’autonomia, per a poder veure que el món és gran i ample, ple de possibilitats i d’aprenentatges que els esperen si poden obrir alguna finestreta al seu cap? Poden, els Ramon arribar a aprendre de manera autònoma, sols, en la seva recerca i comprensió de la tecnologia? Doncs no ho sé. Voldria pensar que sí, però tot em duu a pensar que les coses no són fàcils pels Ramon, sobretot entendre que poden anar sols, obrir la ment i veure que res es fa en tres passos, si no en molts i que, en molts casos, l’ordre dels factors no altera el producte. Si pogués fer-los veure una mica d’això, tan sols un bri de llum potser em sentiria una mica com el reflex de la mà d’aquest déu que de tant en tant els il·lumina per deixar-los una mica més, perduts, una mica més confosos.

Avui el fred comença a sentir-se, però tampoc puc dir que hagi estat una cosa exagerada. Els dimecres tinc el dia partit, mig dia en un lloc, l’altra meitat en un altre.

No sé quines són les principals coses que en destacaria. Potser dues. Els ulls, els ulls de les persones que he tingut al matí; uns ulls d’aprendre de veure les coses i de veure’s capaços de continuar endavant. I això, francament no té preu. Sé que els queda camí per fer, però també sé que molts d’ells arribaran al port on volen arribar. No puc dir quan, però sé que hi arribaran i això m’encoratja, m’anima a treballar i a esforçar-me a fer-ho bé malgrat m’hagin abaixat el sou un 60% i aviat un 20% més. És tant trist com vergonyós.

L’altra cara de la moneda és una cara que tinc massa vista. Avui en un taller de quatre hores una usuària ha arribat a la mitja part, és a dir, al cap de dues hores. No és el primer cop que ho fa i se m’ha enfadat quan li he dit que, lamentant-ho molt, creia que no era oportú que entrés. Tant per que les normes no ho permetien com pel fet que no aprofitaria la classe. S’ha enfadat i ha fet una reclamació (un altre dret que té) però em fa ràbia tanta excepció, tanta permissivitat, ja ho vaig dir ahir, si hi ha normes, són per tothom. M’ha molestat sentir això, haver de fer de policia de persones que podrien ser els meus pares o els meus padrins.

També m’ha molestat, i em molesta la relació que tinc amb la meva empresa, que es vol solidaria, oberta, entenedora i, a l’hora de la veritat no sap negociar res, imposar, imposar i imposar i a sobre haver-me de sentir que no em puc queixar que tinc feina. Crec que me la guanyo cada dia.

Tot i això puc dir que estic satisfet del que faig, m’encoratja veure com els «alumnes» aprenen i es senten acompanyats en el seu procés d’aprenentatge ni que sigui un procés lent i a un ritme més humà.

Avui ha estat un dia tranquil, uns tallers plens de gom a gom i uns petits imprevistos. Ja no sé que pensar. La gent ve i diu que estan apuntats i confirmats (si no estàs confirmat, en principi no tens plaça) i llavors resulta que molts ni estan apuntats ni, encara menys, confirmats. Em fa ràbia. No sé si es que els gestors de les inscripcions no ho fan correctament o es que la gent s’ho inventa, la qüestió és que he de passar bastants dies els primers vint minuts explicant com va i fent fora a la gent que vol entrar sense que li toqui.

És cert que el servei és gratuït i també és cert que passat una estona si hi ha forats lliures es poden omplir, però d’aquí a que la gent, per sistema vulgui entrar sense haver ni reservat lloc em fa ràbia. Al final part de la culpa de tot plegat no deixa de ser nostra, individual, dels petits abusos que fem tots, només una mica per aquí una mica per allà i si passa, passa. No volem ser conscients que això fa que el sistema (sigui el que sigui) deixi de funcionar. Tan sols amb una mica de generositat i comprensió per part de tots, segurament les coses anirien millor. Em fa ràbia quan hi ha una norma i després procurem ser-ne, tots, excepció. De què serveix la norma? De res!

Potser comença a ser hora de posar normes, límits i fer-los complir, d’aquesta manera potser tot començaria a  afilerar-se, ni que sigui a poc a poc.

Abans de res dir-vos que heu de llegir aquesta entrada amb la música de la Sonata a la llum de la lluna segurament la d’avui serà una de les entrades més subjectives de totes les que escrit (i això ja es dir)

Amb música de Beethoven he bordat una classe de teclat i ratolí. Encara sento com es perden, sense pressa, les notes per la classe. La classe era d’iniciació, la primera de tot el recorregut, 10 alumnes alguns repetidors altres noves incorporacions. He decidit crear un altre ritme, un espai tranquil on el soroll del món no hi sigui i on el ritme el marqui jo. Suposo que no ho he aconseguit del tot, però aquesta classe, l’última de la setmana, m’ha omplert el cor. He sortit pensant que estranyament podria tornar a fer una classe igual. La classe ha estat tranquil·la, petita, recollida, he pogut parlar a un to baix i sabia que tothom m’entenia. Mentre feien els exercicis els he posat música de piano, començant per la peça que hauríeu d’estar escoltant suau, fluixeta, gairebé imperceptible i he deixat que fes. Com m’ha agradat aquesta classe! Em sento ple i content, feia temps que no ho sentia i sento que tinc ganes de fer coses, moltes coses.

A banda d’aquesta classe el dia ha estat normal, amb classes monòtones on la gent no li importa gaire que expliqui A o B i amb gent que no sap on s’ha apuntat. La meitat d’una classe ha confós un taller de creació de blocs per un de creació de correu electrònic… I què hi puc fer jo? Doncs poca cosa, dir-los que segurament això no els interessa, que si volen poden marxar, que si els queden hauran de seguir el taller i que la propera vegada els recomano de llegir-se bé el nom del taller al que s’apunten i si no ho tenen clar, que ho preguntin, segurament en treuran més profit que no pas d’aquest. Els he fet riure, s’han sentit atesos i han marxat amb la impressió que, almenys, no han perdut el temps. Això ja no ho puc jutjar jo, és cosa seva.

Un dia bastant normal, tranquil, tan sols hi ha hagut dues coses que m’han fet parar una estona.

1r.- «Que sigui de franc» En aquest país, un país ric i per a rics les coses han de ser gratuïtes, és com una norma no escrita, sobretot si ets jubilat. No dic que els jubilats tinguin les millors pensions d’Europa, però és com si de cop i volta s’oblidessin que ells han pogut treballar per que algú ha pagat per a realitzar la seva feina. De cop i volta tenim una societat, la que hauria de ser més responsable, més realista, la que té (o hauria de tenir) l’experiència dels anys i la saviesa del temps de reflexió que actua com un infant. Ho vull, ho vull ara i ho vull de franc. Segurament és culpa de tots, se’ls ha volgut ajudar, i està bé, però també crec que se’ls ha tret la responsabilitat i sobretot el coneixement de les coses. Tinc la sensació que si tot se’n va en orris els és ben bé igual, si els seus fills, els seus nets no tenen feina ni la poden trobar, poc els importa mentre, això sí, puguin continuar tocant la pensió, «que amb tant d’esforç m’he guanyat». Senyor jubilat, jo fa quinze anys que treballo i, pel cap baix me’n queden uns 40 de feina, sense prejubilacions, segurament fins i tot sense jubilació, vostè n’ha treballat 30 o 35, no em vingui de víctima per què ha de reconèixer que el que vostè està vivint molts no ho viurem. Deixi’s de mirar tant el melic i comenci a veure el món que ens ha deixat…

Em molesta aquesta actitud, francament.

2.- Avui he fet classe amb M (i vuit persones més), M deu tenir uns seixanta anys llargs, potser setanta i no és el primer cas que em trobo. Entenc que ella és d’una altra generació, que ha viscut en un altre moment històric, però el que li passa ara, li passa en aquest moment. M vol aprendre a utilitzar l’ordinador i ha començat a venir a les meves classes (i jo, francament, encantat de la vida) però M té un problema li costa moltíssim llegir, no crec que sigui analfabeta, però crec que té problemes greus de lectura. Jo li he recomanat que vagi agafant llibres de lectura fàcil i practiqui, no sé si ho farà, però el que si que tinc clar que M no és un cas aïllat, tampoc no és un cas majoritari però segurament s’hi hauria de fer alguna cosa.

Avui he tingut pocs alumnes. Dos al matí i deu, aproximadament a la tarda. No puc dir que el dia hagi anat malament, l’únic que m’ha molestat realment és el fet d’haver de parar la classe diverses vegades per culpa dels mòbils. He tingut un concert de melodies, insistents, obsessionades en sonar, a part d’uns usuaris que trucaven, n’he tingut una que directament, a mitja classe s’ha posat a trucar al seu home. He parat la classe i els he demanat respecte. No ha servit de gaire. Casualment tots (als que els ha sonat el telèfon) esperaven trucades molt importants i coses que no podien deixar per més endavant. Francament m’he sentit pallasso. Un personatge més del circ que entreté la gent per que no es manifesti ni aprengui a fer còctels molotov, segurament el que haurien d’estar fent veient com està el pati.

Per mi, la meva feina és donar eines als usuaris per a que puguin assolir, tots sols una autonomia, en aquest cas, tecnològica. No m’agrada sentir-me atracció de fira. Crec que el respecte per a la gent que dedica el seu temps a ensenyar és bàsic. M’he sentit malament i no m’ha agradat gens.