Divendres.

Avui m’he adonat, de nou, que és un error que un recurs públic sigui gratuït. És un error en tant en que se n’abusa. Avui, un cop acabades les classes estava voltant per allà i un home diu a la secretària:

- Miri, apunti’m en algun taller que tingui lliure.

Realment, a aquest usuari li era absolutament igual apuntar-se a un o a  un altre. I això m’ha fet ràbia. Una persona que no sap que és la barra d’adreces del navegador s’ha apuntat a un taller d’ús avançat d’Internet, i després ha decidit apuntar-se a «algun taller que tingui lliure». Segurament si li haguessin demanat tres euros pel taller s’ho hauria mirat més, hi hauria parat atenció, hauria escollit el més adequat pel seu nivell de coneixements o hauria començat per un de més bàsic. Però no. Ha hagut de començar pel difícil, m’ha mirat amb cara de gos abandonat cada cop que s’havia perdut, que no entenia conceptes bàsics que es donen per suposats i jo he hagut d’aturar la classe per poder-lo ajudar. És la meva feina, em poden dir, i en part, no els falta raó, però plantegeu-vos que algú es pugui presentar a la universitat sense tenir estudis previs. És un disbarat. Sé que això costa de canviar, sobretot en una societat on l’assistencialisme de l’administració s’ha convertit en un dret que preval per sobre pels deures. Crec que comença a ser hora que tots siguem conscients que les coses no funcionen així i que no podem fer tot allò que és gratuït sense haver de seguir les poques regles que hi ha.

Sé que puc semblar una mica tecnòcrata, però no, crec que el bon ús dels recursos públics l’hem de vetllar entre tots i, entre tots, administrar-lo de la millor manera.

Hi ha crisi, i hi serà mentre tots, en lloc d’espavilar-nos cerquem l’assistencialisme «gratuït» al cost que sigui.

Avui m’he adonat d’una cosa que m’ha posat la pell de gallina. Sé que és dur el que diré, però realment és el que he pensat avui. Hi ha persones que no aprenen. És com si entressin en un bucle infinit i d’allà no els poguéssim treure. Donen tombs, sempre en cercle, com un ca que no para de donar tombs sobre si mateix cercant-se la cua. De tant en tant s’aturen i tenen un pensament, una reflexió, com si déu mateix hagués allargat el seu braç i els hagués infós un coneixement. De vegades és un pensament superior a ells i llavors no saben com relacionar-lo amb el que saben, amb el que han après, amb allò que volen aprendre. Realment veure’ls quan déu els allarga la mà és un privilegi, tot el que ve després sol vorejar el desastre. És difícil explicar a algú que encara no entén per quin motiu han de reenviar (si aquest és el seu desig) correus amb còpia oculta (després d’una hora llarga repetint-ho i repetint-ho) que un cop s’ha enviat el correu, aquest ja ha marxat i segurament ja ha arribat a destinació. I davant la pregunta, per quinzena vegada sobre com pot assegurar-se que ha arribat, per què el correu no l’informa que ja ha arribat el missatge que acaba d’enviar, després de dir-li que «si no diu el contrari és que ha arribat, com a la vida, com a correus» i ell et mira, et mira com si volgués arrencar del meu cervell la informació per posar-la al seu, em torna a mirar i em diu que no ho entén. Que ell vol tenir la certesa que el correu ha arribat i no és que no confiï en el correu, és que no confia en ell. És com si volgués que el correu li enviés un missatge amb lletres molt grans i alguna animació (sempre ajuda a la comprensió de qui llegeix poc) que li digués: – RAMON, HO HAS FET MOLT BÉ! EL TEU MISSATGE S’HA ENVIAT I TAN BON PUNT EL RECEPTOR OBRI EL CORREU VEURÀ QUE LI HA ARRIBAT.

I el missatge no arriba, no n’hi ha prou del discret missatge que diu «El vostre missatge s’ha enviat correctament» i el Ramon de torn, em mira, em pregunta, m’interpel·la al voltant de la seva qüestió i, al final, probablement em deixa per inútil tot pensant que no l’he entès o que, senzillament, no sé respondre-li la qüestió.

Què puc fer jo, per en Ramon? En Ramon no necessita una classe de dues hores, en Ramon necessita segurament un amic i algú que l’acompanyi en el seu desvetllament tecnològic, però que l’acompanyi pas a pas, minut a minut per poder resoldre els seus dubtes.

Desconec si en Ramon és autònom en la seva vida, francament, crec que tan sols l’imprescindible. Què hem de fer amb els Ramon? Estan preparats per a la llibertat, per a l’autonomia, per a poder veure que el món és gran i ample, ple de possibilitats i d’aprenentatges que els esperen si poden obrir alguna finestreta al seu cap? Poden, els Ramon arribar a aprendre de manera autònoma, sols, en la seva recerca i comprensió de la tecnologia? Doncs no ho sé. Voldria pensar que sí, però tot em duu a pensar que les coses no són fàcils pels Ramon, sobretot entendre que poden anar sols, obrir la ment i veure que res es fa en tres passos, si no en molts i que, en molts casos, l’ordre dels factors no altera el producte. Si pogués fer-los veure una mica d’això, tan sols un bri de llum potser em sentiria una mica com el reflex de la mà d’aquest déu que de tant en tant els il·lumina per deixar-los una mica més, perduts, una mica més confosos.

Avui el fred comença a sentir-se, però tampoc puc dir que hagi estat una cosa exagerada. Els dimecres tinc el dia partit, mig dia en un lloc, l’altra meitat en un altre.

No sé quines són les principals coses que en destacaria. Potser dues. Els ulls, els ulls de les persones que he tingut al matí; uns ulls d’aprendre de veure les coses i de veure’s capaços de continuar endavant. I això, francament no té preu. Sé que els queda camí per fer, però també sé que molts d’ells arribaran al port on volen arribar. No puc dir quan, però sé que hi arribaran i això m’encoratja, m’anima a treballar i a esforçar-me a fer-ho bé malgrat m’hagin abaixat el sou un 60% i aviat un 20% més. És tant trist com vergonyós.

L’altra cara de la moneda és una cara que tinc massa vista. Avui en un taller de quatre hores una usuària ha arribat a la mitja part, és a dir, al cap de dues hores. No és el primer cop que ho fa i se m’ha enfadat quan li he dit que, lamentant-ho molt, creia que no era oportú que entrés. Tant per que les normes no ho permetien com pel fet que no aprofitaria la classe. S’ha enfadat i ha fet una reclamació (un altre dret que té) però em fa ràbia tanta excepció, tanta permissivitat, ja ho vaig dir ahir, si hi ha normes, són per tothom. M’ha molestat sentir això, haver de fer de policia de persones que podrien ser els meus pares o els meus padrins.

També m’ha molestat, i em molesta la relació que tinc amb la meva empresa, que es vol solidaria, oberta, entenedora i, a l’hora de la veritat no sap negociar res, imposar, imposar i imposar i a sobre haver-me de sentir que no em puc queixar que tinc feina. Crec que me la guanyo cada dia.

Tot i això puc dir que estic satisfet del que faig, m’encoratja veure com els «alumnes» aprenen i es senten acompanyats en el seu procés d’aprenentatge ni que sigui un procés lent i a un ritme més humà.

Avui ha estat un dia tranquil, uns tallers plens de gom a gom i uns petits imprevistos. Ja no sé que pensar. La gent ve i diu que estan apuntats i confirmats (si no estàs confirmat, en principi no tens plaça) i llavors resulta que molts ni estan apuntats ni, encara menys, confirmats. Em fa ràbia. No sé si es que els gestors de les inscripcions no ho fan correctament o es que la gent s’ho inventa, la qüestió és que he de passar bastants dies els primers vint minuts explicant com va i fent fora a la gent que vol entrar sense que li toqui.

És cert que el servei és gratuït i també és cert que passat una estona si hi ha forats lliures es poden omplir, però d’aquí a que la gent, per sistema vulgui entrar sense haver ni reservat lloc em fa ràbia. Al final part de la culpa de tot plegat no deixa de ser nostra, individual, dels petits abusos que fem tots, només una mica per aquí una mica per allà i si passa, passa. No volem ser conscients que això fa que el sistema (sigui el que sigui) deixi de funcionar. Tan sols amb una mica de generositat i comprensió per part de tots, segurament les coses anirien millor. Em fa ràbia quan hi ha una norma i després procurem ser-ne, tots, excepció. De què serveix la norma? De res!

Potser comença a ser hora de posar normes, límits i fer-los complir, d’aquesta manera potser tot començaria a  afilerar-se, ni que sigui a poc a poc.

Abans de res dir-vos que heu de llegir aquesta entrada amb la música de la Sonata a la llum de la lluna segurament la d’avui serà una de les entrades més subjectives de totes les que escrit (i això ja es dir)

Amb música de Beethoven he bordat una classe de teclat i ratolí. Encara sento com es perden, sense pressa, les notes per la classe. La classe era d’iniciació, la primera de tot el recorregut, 10 alumnes alguns repetidors altres noves incorporacions. He decidit crear un altre ritme, un espai tranquil on el soroll del món no hi sigui i on el ritme el marqui jo. Suposo que no ho he aconseguit del tot, però aquesta classe, l’última de la setmana, m’ha omplert el cor. He sortit pensant que estranyament podria tornar a fer una classe igual. La classe ha estat tranquil·la, petita, recollida, he pogut parlar a un to baix i sabia que tothom m’entenia. Mentre feien els exercicis els he posat música de piano, començant per la peça que hauríeu d’estar escoltant suau, fluixeta, gairebé imperceptible i he deixat que fes. Com m’ha agradat aquesta classe! Em sento ple i content, feia temps que no ho sentia i sento que tinc ganes de fer coses, moltes coses.

A banda d’aquesta classe el dia ha estat normal, amb classes monòtones on la gent no li importa gaire que expliqui A o B i amb gent que no sap on s’ha apuntat. La meitat d’una classe ha confós un taller de creació de blocs per un de creació de correu electrònic… I què hi puc fer jo? Doncs poca cosa, dir-los que segurament això no els interessa, que si volen poden marxar, que si els queden hauran de seguir el taller i que la propera vegada els recomano de llegir-se bé el nom del taller al que s’apunten i si no ho tenen clar, que ho preguntin, segurament en treuran més profit que no pas d’aquest. Els he fet riure, s’han sentit atesos i han marxat amb la impressió que, almenys, no han perdut el temps. Això ja no ho puc jutjar jo, és cosa seva.

Un dia bastant normal, tranquil, tan sols hi ha hagut dues coses que m’han fet parar una estona.

1r.- «Que sigui de franc» En aquest país, un país ric i per a rics les coses han de ser gratuïtes, és com una norma no escrita, sobretot si ets jubilat. No dic que els jubilats tinguin les millors pensions d’Europa, però és com si de cop i volta s’oblidessin que ells han pogut treballar per que algú ha pagat per a realitzar la seva feina. De cop i volta tenim una societat, la que hauria de ser més responsable, més realista, la que té (o hauria de tenir) l’experiència dels anys i la saviesa del temps de reflexió que actua com un infant. Ho vull, ho vull ara i ho vull de franc. Segurament és culpa de tots, se’ls ha volgut ajudar, i està bé, però també crec que se’ls ha tret la responsabilitat i sobretot el coneixement de les coses. Tinc la sensació que si tot se’n va en orris els és ben bé igual, si els seus fills, els seus nets no tenen feina ni la poden trobar, poc els importa mentre, això sí, puguin continuar tocant la pensió, «que amb tant d’esforç m’he guanyat». Senyor jubilat, jo fa quinze anys que treballo i, pel cap baix me’n queden uns 40 de feina, sense prejubilacions, segurament fins i tot sense jubilació, vostè n’ha treballat 30 o 35, no em vingui de víctima per què ha de reconèixer que el que vostè està vivint molts no ho viurem. Deixi’s de mirar tant el melic i comenci a veure el món que ens ha deixat…

Em molesta aquesta actitud, francament.

2.- Avui he fet classe amb M (i vuit persones més), M deu tenir uns seixanta anys llargs, potser setanta i no és el primer cas que em trobo. Entenc que ella és d’una altra generació, que ha viscut en un altre moment històric, però el que li passa ara, li passa en aquest moment. M vol aprendre a utilitzar l’ordinador i ha començat a venir a les meves classes (i jo, francament, encantat de la vida) però M té un problema li costa moltíssim llegir, no crec que sigui analfabeta, però crec que té problemes greus de lectura. Jo li he recomanat que vagi agafant llibres de lectura fàcil i practiqui, no sé si ho farà, però el que si que tinc clar que M no és un cas aïllat, tampoc no és un cas majoritari però segurament s’hi hauria de fer alguna cosa.

Avui he tingut pocs alumnes. Dos al matí i deu, aproximadament a la tarda. No puc dir que el dia hagi anat malament, l’únic que m’ha molestat realment és el fet d’haver de parar la classe diverses vegades per culpa dels mòbils. He tingut un concert de melodies, insistents, obsessionades en sonar, a part d’uns usuaris que trucaven, n’he tingut una que directament, a mitja classe s’ha posat a trucar al seu home. He parat la classe i els he demanat respecte. No ha servit de gaire. Casualment tots (als que els ha sonat el telèfon) esperaven trucades molt importants i coses que no podien deixar per més endavant. Francament m’he sentit pallasso. Un personatge més del circ que entreté la gent per que no es manifesti ni aprengui a fer còctels molotov, segurament el que haurien d’estar fent veient com està el pati.

Per mi, la meva feina és donar eines als usuaris per a que puguin assolir, tots sols una autonomia, en aquest cas, tecnològica. No m’agrada sentir-me atracció de fira. Crec que el respecte per a la gent que dedica el seu temps a ensenyar és bàsic. M’he sentit malament i no m’ha agradat gens.

Avui tinc bastants coses al cap, no sé per on començar. Són coses que fa dies hi ronden però no han sabut trobar el lloc per a sortir, si és que han de sortir. D’una banda em qüestiono la meva figura, és a dir la figura del formador (teòricament tan sols sóc això) malgrat que la meva feina realment sigui molt més que això. També em plantejo els límits de la meva feina. És a dir, fins on he d’arribar i, sobretot, fins on he d’arribar amb aquest sou que tinc. M’han rebaixat el sou un 60% i segurament me’l rebaixaran encara un 20% més. Davant això encara no tinc clara quina ha de ser la meva posició. Deixo de treballar? Faig el 20% de la meva feina? Explico a tothom que sóc un desgraciat? Francament no tinc una posició clara; el que sí que tinc clar és que m’emprenya saber que el tecnòcrata que s’asseu en una cadira, subcontractat per la institució que dóna nom als tallers que faig cobra més que jo, que el cap de la fundació per la que treballo cobra més que jo i que tots dos mengen de la part del meu sou que paga l’administració per a pagar-me a mi i fer la meva feina. Això m’emprenya.

D’altra banda també em qüestiona la meva feina dies com el d’avui, 8 hores de feina, 4 tallers de 2 hores, 13 persones per taller. És a dir jo, que tinc un sou rebaixat he atès a 52 usuaris (la xifra no és certa perquè bastants han repetit) he bordat unes classes mal dissenyades i encara més mal programades, he ofert una atenció personalitzada i he fet sentir a una sèrie de persones, la majoria jubilades, que són gairebé úniques, que poden aprendre i que poden ser tecnològicament autònomes. Si bé és cert que no tothom està preparat per a ser autònom (jo crec que hi ha part de procés psicològic) també és cert que mai ho seran si no els demostrem que ho poden ser. Quan veig que, de fet són persones amb dubtes, dubtes que podríem tenir qualsevol de nosaltres davant d’un ordinador i que la majoria, llegint, es solucionen em molesta. I quan em sento molest penso, bé, aquesta és la meva feina. I és en aquest moment en que me la qüestiono. La meva feina és prendre paciència amb persones grans, no parlem d’adults, bàsicament de persones que estan en la tercera edat. Puc considerar que se’m paga per a fer una feina gerontològica. Clar que algú l’ha de fer, però no sé si sóc jo la persona més indicada. A ells els encanta, però a mi, no ho tinc tant clar.

Suposo que ara mateix necessito sentir que rebo, almenys, part del que dono i això estranyament passa.

Avui ha tornat a classe una alumna que ja considerava «fora del cicle». Des del setembre que no venia a classes i jo, per descomptat ja li donava el certificat acTIC superat. Ella és xerraire, potser una mica massa, i m’ha sorprès quan m’ha comentat que no havia superat la prova. No puc negar que no em senti defraudat, en certa manera per mi, m’he sentit com si el seu fracàs també fos una mica el meu. Sé que ho he de relativitzar, cada mes passen entre vint i trenta persones a les meves classes i trobo a faltar una avaluació final, una trobada, potser breu, per saber si han assolit el certificat, si ja tenen allò que esperaven; o potser per que em diguin que encara no s’han presentat, qualsevol cosa però almenys poder tenir la certesa que les classes funcionen. M’ha dit que farà la volta de nou, les sis sessions, i jo em pregunto, realment li serviran? Podrà aprendre alguna cosa més? En què va fallar a la prova? Què he de fer jo per que aquesta persona aprovi i acabi el cicle? Potser són moltes preguntes però, francament, m’agradaria anar-les responent a poc a poc.

A banda d’això continuo tenint els imbatibles, persones que em sorprenen amb la seva persistència. Consumidors de formació gratuïta incessants i sense límit, tant jo com ells som conscients que el seu cicle no acaba mai, sempre torna a començar. No vull que sembli que no trobi bé que aquestes persones es formin, el que qüestiono és la formació per a certes persones que després d’anys repetint els mateixos tallers, les mateixes classes continuen sense poder assolir un nivell que els permeti ser autònoms.

Realment, per mi l’autonomia de cada alumne és el meu objectiu, considero que si es senten autònoms per asseure’s davant d’un ordinador i a partir d’aquí comencen el seu propi camí d’aprenentatges la meva feina ha acabat. Comença la seva.

La qualitat democràtica d’un país no prové de les persones que han estat escollidres per a rerpesentar el seu poble si no del poble mateix. Es pot afirmar que es viu en una democràcia «de pandereta» només mirant l’espactacle que ofereixen aquells qui són dalt de tot per afirmar que s’ha de furgar en les consciències i mentalitats de totes les persones que formen una societat, un poble, per tal de poder canviar-la.

El poble català prové d’una tradició parlamentària tan arrelada en la profunditat del temps com en la part més fonda de les nostres mentalitats això és així i això condiciona tant la nostra manera de veure les coses com el nostre tarannà a l’hora de fer-les. I potser degut al fet d’estar privats de llibertats nacionals, i per tant, personals, ha fet que volguent, o no, cadascun de nosaltres hagi acabant esdevenint un guardià, un defensor i un transmissor dels nostres valors com a poble, d’allò que se’ns ha negat i malgrat tot perviu en la pell de tots els ciutadans.

La qualitat de la democràcia d’un país depén de diferents factors. D’una banda hi ha el projecte col·lectiu, el conjunt d’idees que aglutinen a la majoria dels membres de la societat. No cal que siguin exactament iguals per a tots! Només cal que siguin prou permeables per a que tothom s’hi senti a gust, hi trobi el seu patís i a l’hora ens facin somiar a tots plegats fins a posar-nos la pell de gallina. A partir d’aquí la societat i les institucions (associacions, universitats, col·legis professionals, sindicats, patronals, col·lectius…) han de vetllar pel projecte col·lectiu, no només per la seva part del projecte o pels seus propis interessos en el projecte si no per la qualitat del projecte en ell mateix. Han d’aixecar la veu cada cop que qualsevol dirigent polític, buròcrata o apoltronat ens allunyi del somni, el projecte per a tots plegats. Aixecar la veu vol dir criticar, o més ben dit, fer crítica, tan bona com dolenta i tant important com fer crítica és proposar alternatives sensates i coherents amb el discurs de cadascú però sempre mirant cap al projecte comú, aquell que ens posa la pell de gallina cada cop que hi pensem i que compartim (o hauríem de compartir)  amb tota una generositat sense precedents. Mai, i només cal revisar la història del segle passat, mai cap projecte nacional, social o cultural ha arribat a bon port si s’ha pretés fer només amb la mirada d’una part de la societat.

I s’equivoquen tots aquells polítics (funcionaris camuflats) que diuen que el poble només se l’ha d’escoltar el dia de les eleccions. Quina baixesa moral, quin insult a la democràcia! El poble escull uns representants amb el compromís que aquests l’escoltaran i seguiran les seves demandes ni que aquestes vagin en contra dels seus propis interessos (que no haurien de tenir pel sol fer d’estar a la disposició del poble) Això és ser un representant del poble. El poble escull però no delega, ni pot ni ho ha de fer mai, la seva responsabilitat als representants polítics. I els representants polítics, els que realment siguin demòcrates, no poden dir-li a poble que durant quatre anys no té veu i encara menys pretendre estar per sobre d’aquells que l’han posat on és.

És per això que és imprescindible tenir l’arc tensat per quan calgui disparar de nou i fer-ho i trobar fórmules d’organització social que permetin no només la lliure circulació d’idees si no la vertebració de propostes que han de ser tingudes en compte amb la màxima consideració per part de tots els representants del poble.

La democràcia de qualitat és aquella que genera debats al voltant dels temes que afecten no només al dia a dia de la societat si no que també al seu desenvolupament i al seu futur. En una societat democràtica de veirtat el representant polític no pot témer i evitar cap debat al voltant de qualsevol aspecte que li proposi o afecti al poble al qual deu el seu lloc i la seva responsabilitat. Només mitjançant una democràcia directa, en la qual el poble és qüestionat sobre aquells aspectes que realment l’interessen i sobre aquells als quals el poble considera que té qualque cosa a dir-hi es podrà assolir la lliure participació i responsabilització d’un poble al voltant de tots aquells afers sobre els quals té tot el dret a decidir. I a més a més s’ha de fer amb tota la racionalitat del món, envitant burocràcia dissuassiva i costos realment elevats, tant per a la societat com per a l’administració.

En una democràcia de qualitat cap representant del poble s’ha de limitar a projectes o idees preconcebudes i ha de ser gràcies a la participació directa de tota la societa que s’han d’anar forjant tots els projectes de desenvolupament. Des de la planificació d’infraestructures fins a la conceptualització de l’organització del país. Cap representant polític ha de témer un revés en un projecte concret, ni ha de pretendre oferir mitges realitats, si el territori, la societat, el poble diu no a un projecte. Senzillament s’ha d’anul·lar per sempre i aprofitar l’oportunitat per a repensar i oferir noves propostes a la societat que s’adaptin a les exigències que reivinidica.

Una democràcia responsable ha de tenir un projecte concret, amb fites determinades per tal de poder determinar-ne l’evolució i, sobretot ha de tenir mecanismes de revisió mitjançant els quals la societat pugui anar determinant en cada moment si vol matitzar o canviar el projecte sense que aquestes revisions topin amb l’oposició de cap dels seus representants.

Tanmateix, per tal d’assolir una democràcies de qualitat cal el més important. Un canvi, un canvi en la mentalitat de la societat, un canvi qualitatiu en una societat acostumada a parar la mà i pensar quin benefici individual pot treure de l’administració. Per tal d’assolir una democràcia plena hem de pensar què és el que podem aportar, nosaltres, cadascun dels ciutadans a la societat i a l’estat (en tant el que l’estat hem de ser tots els ciutadans, per sobre d’organitzacions político-administratives) hem de crear unes estructures de gestió del poder prou permeables per tal de recollir totes les aportacions, potenciar-les i retornar-les al conjunt de la ciutadania amplificades. Els ciutadans hem d’assumir que l’estat del benestar té uns costos i que no podem permetre que augmentin degut al petit egoïsme de molts ciutadans ni a l’interés de determinats grups, sectors, empreses que vulguin beneficiar-se del benestar comú. Quan tots els ciutadans siguem conscients d’això i rebutgem qualsevol acte que vagi en contra del bé comú, per petit que sigui, la societat i la democràcia canviaran. Una democràcia de qualitat és el reflex d’una societat responsable dinàmica, implicada i crítica en els seu desenvolupament. Qualsevol acció, llei o disposició que pretengui dificultar o impedir-ho ha de ser rebutjada sense matisos ni distincions. La societat té el deure d’exigir l’obligació de responsabilitzar-se dels seus actes. La implicació política de la societat ha de deixar de veure’s com a un acte mal vist a formar part del dia a dia col·lectiu.

No serem plenament lliures fins que l’exercici de la responsabilitat política recaigui sobre aquell qui l’ostenta. El poble.