Dilluns 23
Avui ha tornat a classe una alumna que ja considerava «fora del cicle». Des del setembre que no venia a classes i jo, per descomptat ja li donava el certificat acTIC superat. Ella és xerraire, potser una mica massa, i m’ha sorprès quan m’ha comentat que no havia superat la prova. No puc negar que [...]
Un paÃs lliure requereix una societat responsable
La qualitat democrà tica d’un paÃs no prové de les persones que han estat escollidres per a rerpesentar el seu poble si no del poble mateix. Es pot afirmar que es viu en una democrà cia «de pandereta» només mirant l’espactacle que ofereixen aquells qui són dalt de tot per afirmar que s’ha de furgar en les consciències i mentalitats de totes les persones que formen una societat, un poble, per tal de poder canviar-la.
Siguem democrà tics
És difÃcil haver d’escriure aquestes ratlles per algú com jo, que per sobre de moltes coses en sobreposi una, la democrà cia. La democrà cia, en aquest paÃs és una cosa que ens ve d’antic, potser per això la tenim arrelada al moll de l’os i és una d’aquelles coses que només absolutistes i dictadors ens han [...]
Prou!
Després de la manifestació, farcida d’estelades i de crits d’independència (i qui ho negui menteix)he estat reflexionant sobre diferents temes. Alguns ens tenim tan arrelats, tan inculcats, que els trobem normals, altres, senzillament ens costen d’entendre i sovint ens fem un embolic quan volem explicar-los, ni que sigui a nosaltres mateixos. A mi m’ha calgut [...]
Construint
Construir, construir de veritat, vull dir, és una tasca complicada, pacient i que requereix un gran esforç. Construir, sobre tot si es vol fer des de la raó, des de la serenitat i la fermesa. Construir sense cap intenció de destruir, per primer com potser, però construir per nosaltres, per un futur, el nostre, que [...]
Vull pagar peatges!
Arribats en aquest punt i veient l’estupidesa supina i absolutament egoïsta d’algunes persones crec que és convenient cridar ben fort: Vull pagar peatge!
No es una decisió capritxosa si no que l’he pres després d’un llarg procés de reflexió. Vull pagar peatge perquè crec fermament en el meu paÃs. Crec que tenim un capital humà (i també econòmic) que ens permet estar a primera lÃnia mundial en molts, molts temes. Tenim un paÃs petit però amb una mida que ens permet gaudir de comoditats que altrament no serien possibles. Al ser petit, és més fà cilment gestionable i encara ha des der més fà cil tenir un projecte comú organitzat pensant en el bé de tots, no en el d’algunes minories o certs interessos.
Democrà cia
Vivim en temps de grans canvis. Dir-ho aixà sóna grandiloqüent però només cal tenir els ulls oberts per veure que és cert. Ja no només en els camps de la recerca i la tecnologia si no i, sobretot, en el camp social. La nostra societat està avançant, tot i que a diferència d’altres èpoques no hi ha una fita clara, un objectiu. Senzillament avança i avança però no hem trobat encara una “definició” del lloc cap a on avança. Personalment crec que avança cap a molts llocs alhora i això fa que sigui més complicat trobar-ne una “definició” o un petit resum que en faciliti la lectura. Ara, si senyala en alguna direcció aquesta és la de la llibertat.
Llibertat, democrà cia, progrès i independència
Per tots és ben conegut l’estat actual de la societat catalana (quan parlo de societat catalana em refereixo a aquella que se’n sent però també a totes aquelles persones que viuen a Catalunya, se sentin d’on se sentin). D’una banda hi ha una part d’aquesta societat que farta de no sentir-se representada ni escoltada, de sentir-se insultada i menystingutda ha començat a organitzar-se amb la ferma intenció d’assolir un estat millor. D’altra banda hi ha la «classe polÃtica» que fins fa poc marginava aquest tipus d’iniciatives però vista la magnitud que està prenent la iniciativa social s’ho mira de reüll esperant veure com evoluciona, mirant si en pot treure algun rendiment electoral i per acabar hi ha la majoria, molts dels quals s’ho miren també farts d’experiències perdedores i amb l’esperança que la cosa comenci a rutllar per tal de poder-s’hi afegir en el moment concret. Queda qui té altres referents i redueix l’estat actual a l’anècdota o les circumstà ncies.
Quan l’enemic som nosaltres mateixos
Certament el que ha demostrat la història catalana és que els pitjors enemics que tenim som nosaltres mateixos. Ens podem queixar d’estats inamobibles, d’actituds vexatories, de sectors socials que es miren els avanços amb recel, ens podem queixar del que vulguem però realment el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos. La consulta d’Arenys de [...]
