Abans de res dir-vos que heu de llegir aquesta entrada amb la música de la Sonata a la llum de la lluna segurament la d’avui serà una de les entrades més subjectives de totes les que escrit (i això ja es dir)
Amb música de Beethoven he bordat una classe de teclat i ratolÃ. Encara sento com es perden, sense pressa, les notes per la classe. La classe era d’iniciació, la primera de tot el recorregut, 10 alumnes alguns repetidors altres noves incorporacions. He decidit crear un altre ritme, un espai tranquil on el soroll del món no hi sigui i on el ritme el marqui jo. Suposo que no ho he aconseguit del tot, però aquesta classe, l’última de la setmana, m’ha omplert el cor. He sortit pensant que estranyament podria tornar a fer una classe igual. La classe ha estat tranquil·la, petita, recollida, he pogut parlar a un to baix i sabia que tothom m’entenia. Mentre feien els exercicis els he posat música de piano, començant per la peça que haurÃeu d’estar escoltant 
suau, fluixeta, gairebé imperceptible i he deixat que fes. Com m’ha agradat aquesta classe! Em sento ple i content, feia temps que no ho sentia i sento que tinc ganes de fer coses, moltes coses.
A banda d’aquesta classe el dia ha estat normal, amb classes monòtones on la gent no li importa gaire que expliqui A o B i amb gent que no sap on s’ha apuntat. La meitat d’una classe ha confós un taller de creació de blocs per un de creació de correu electrònic… I què hi puc fer jo? Doncs poca cosa, dir-los que segurament això no els interessa, que si volen poden marxar, que si els queden hauran de seguir el taller i que la propera vegada els recomano de llegir-se bé el nom del taller al que s’apunten i si no ho tenen clar, que ho preguntin, segurament en treuran més profit que no pas d’aquest. Els he fet riure, s’han sentit atesos i han marxat amb la impressió que, almenys, no han perdut el temps. Això ja no ho puc jutjar jo, és cosa seva.
