Avui tinc bastants coses al cap, no sé per on començar. Són coses que fa dies hi ronden però no han sabut trobar el lloc per a sortir, si és que han de sortir. D’una banda em qüestiono la meva figura, és a dir la figura del formador (teòricament tan sols sóc això) malgrat que la meva feina realment sigui molt més que això. També em plantejo els lÃmits de la meva feina. És a dir, fins on he d’arribar i, sobretot, fins on he d’arribar amb aquest sou que tinc. M’han rebaixat el sou un 60% i segurament me’l rebaixaran encara un 20% més. Davant això encara no tinc clara quina ha de ser la meva posició. Deixo de treballar? Faig el 20% de la meva feina? Explico a tothom que sóc un desgraciat? Francament no tinc una posició clara; el que sà que tinc clar és que m’emprenya saber que el tecnòcrata que s’asseu en una cadira, subcontractat per la institució que dóna nom als tallers que faig cobra més que jo, que el cap de la fundació per la que treballo cobra més que jo i que tots dos mengen de la part del meu sou que paga l’administració per a pagar-me a mi i fer la meva feina. Això m’emprenya.
D’altra banda també em qüestiona la meva feina dies com el d’avui, 8 hores de feina, 4 tallers de 2 hores, 13 persones per taller. És a dir jo, que tinc un sou rebaixat he atès a 52 usuaris (la xifra no és certa perquè bastants han repetit) he bordat unes classes mal dissenyades i encara més mal programades, he ofert una atenció personalitzada i he fet sentir a una sèrie de persones, la majoria jubilades, que són gairebé úniques, que poden aprendre i que poden ser tecnològicament autònomes. Si bé és cert que no tothom està preparat per a ser autònom (jo crec que hi ha part de procés psicològic) també és cert que mai ho seran si no els demostrem que ho poden ser. Quan veig que, de fet són persones amb dubtes, dubtes que podrÃem tenir qualsevol de nosaltres davant d’un ordinador i que la majoria, llegint, es solucionen em molesta. I quan em sento molest penso, bé, aquesta és la meva feina. I és en aquest moment en que me la qüestiono. La meva feina és prendre paciència amb persones grans, no parlem d’adults, bà sicament de persones que estan en la tercera edat. Puc considerar que se’m paga per a fer una feina gerontològica. Clar que algú l’ha de fer, però no sé si sóc jo la persona més indicada. A ells els encanta, però a mi, no ho tinc tant clar.
Suposo que ara mateix necessito sentir que rebo, almenys, part del que dono i això estranyament passa.
