Avui ha tornat a classe una alumna que ja considerava «fora del cicle». Des del setembre que no venia a classes i jo, per descomptat ja li donava el certificat acTIC superat. Ella és xerraire, potser una mica massa, i m’ha sorprès quan m’ha comentat que no havia superat la prova. No puc negar que no em senti defraudat, en certa manera per mi, m’he sentit com si el seu fracà s també fos una mica el meu. Sé que ho he de relativitzar, cada mes passen entre vint i trenta persones a les meves classes i trobo a faltar una avaluació final, una trobada, potser breu, per saber si han assolit el certificat, si ja tenen allò que esperaven; o potser per que em diguin que encara no s’han presentat, qualsevol cosa però almenys poder tenir la certesa que les classes funcionen. M’ha dit que farà la volta de nou, les sis sessions, i jo em pregunto, realment li serviran? Podrà aprendre alguna cosa més? En què va fallar a la prova? Què he de fer jo per que aquesta persona aprovi i acabi el cicle? Potser són moltes preguntes però, francament, m’agradaria anar-les responent a poc a poc.
A banda d’això continuo tenint els imbatibles, persones que em sorprenen amb la seva persistència. Consumidors de formació gratuïta incessants i sense lÃmit, tant jo com ells som conscients que el seu cicle no acaba mai, sempre torna a començar. No vull que sembli que no trobi bé que aquestes persones es formin, el que qüestiono és la formació per a certes persones que després d’anys repetint els mateixos tallers, les mateixes classes continuen sense poder assolir un nivell que els permeti ser autònoms.
Realment, per mi l’autonomia de cada alumne és el meu objectiu, considero que si es senten autònoms per asseure’s davant d’un ordinador i a partir d’aquà comencen el seu propi camà d’aprenentatges la meva feina ha acabat. Comença la seva.
