Després de la manifestació, farcida d’estelades i de crits d’independència (i qui ho negui menteix)he estat reflexionant sobre diferents temes. Alguns ens tenim tan arrelats, tan inculcats, que els trobem normals, altres, senzillament ens costen d’entendre i sovint ens fem un embolic quan volem explicar-los, ni que sigui a nosaltres mateixos. A mi m’ha calgut cert temps per endreçar aquest bat-i-bull mental i poder posar els punts sobre les is en alguns dels temes que m’afecten personalmetn perquè afecten directament al meu paÃs, Catalunya, per si algú no ho té clar.
Primerament tinc clar que som un paÃs, amb totes les conseqüències que això comporta. Un paÃs petit i estrany que després de perdre mil i una guerres va decidir acotar el cap i no reivindicar-se ni actuar amb sentit d’estat (propi) esperant, il·lusament que els altres, els forasters, els d’altres països que ens han sotmés fÃsica i mentalment ens treguin les castanyes del foc, quan en realitat, el foc són ells i les castanyes se les volen quedar. Tenim un paÃs amb molt seny, potser de vegades massa, el qual cada cop que ha volgut millorar ha patit més per la trencadissa que això podria suposar pels de fora que no pas pels beneficis que repercutirien als de dins. Se’ns ha titllat d’egoïstes tants cops que ens ho hem cregut i hem rebaixat les nostres expectatives, el nostre futur, per por. I la por no és seny. Fins i tot, malgrat les rebaixes que ens hem autoimposat els espanyols (els governants espanyols) no n’han tingut prou, han passat per sobre la democrà cia per tal de fer-nos veure, de nou que ells manen i nosaltres tenim l’obligació de creure.
Crec que la democrà cia passa per sobr de qualsevol llei i qualsevol tribunal. Per tant, acatar el que diu un tribunal vol dir que no es creu en la democrà cia i no es respecta al poble que ha escollit el seu futur lliurement. Amb la qual cosa crec que cap representant d’aquest poble humiliat que accepti aquest abús mai més ha de ser escollit per a representar-lo, almenys democrà ticament.
Els catalans, independentistes o no, som demòcrates per convicció i volem, exigim, una democrà cia de qualitat, rigorosa i transparent. Diuen que en democrà cia tot es pot parlar, suposo que en la seva democrà cia només es deu poder parlar, en cap cas, decidir sense el seu consentiment.
Els catalans pensem que en democrà cia tot es pot decidir, absolutament tot i per fer-ho ens calen les eines necessà ries. Si les lleis no es permeten assolir una democrà cia d’una qualitat impecable s’han de canviar, ningú pot negar-nos aquest deure propi de qualsevol ciutadà d’un paÃs lliure.
Però el problema és que no som un poble lliure, som un poble que hem acceptat, des de fa més de tres-cents anys el menor dels mals, un poble d’anar fent, de qui dia passa, any empeny i, tal i com està el món, això ja no és prou. Ens falten eines, eines per viure lliurement, tranquil·lament i gaudint d’un futur que, de ben segur, massa temps fa que ens haurÃem hagut de guanyar.
Si qui ens té reus i esporuguits no només ens nega la llibertat si no que a més ens humilia és perquè durant massa temps li ho hem permés de fer-ho. Això no vol dir que ho haguem de continuar fent. Potser ha arribat l’hora de dir prou. De plantar-nos, de deixar les coses clares, dir qui som i començar a actuar en conseqüència.
I si algun dels nostres representants no es demostra digne de la confiança dipositada, cal deixar-lo de votar.
És hora d’estar més orgullosos que mai de ser catalans. De veure on som i d’arribar a visualitzar fins on podem arribar. Ha arribat l’hora de dir prou.
Jo em planto. Jo no sóc espanyol i qui digui el contrari menteix. I a partir d’ara penso actuar com a ciutadà lliure d’un paÃs que serà i que no perdonarà mai més traidories, sobretot a aquells que el representen i que l’haurien de dur a bon port.
Declaro, des d’aquà que no votaré a cap polÃtic, ni a cap partit polÃtic que en les properes eleccions no es declari independentista i no treballi per assolir la plena sobirania durant la propera legislatura. Estic cansat que em prenguin el pèl.
