Construir, construir de veritat, vull dir, és una tasca complicada, pacient i que requereix un gran esforç. Construir, sobre tot si es vol fer des de la raó, des de la serenitat i la fermesa. Construir sense cap intenció de destruir, per primer com potser, però construir per nosaltres, per un futur, el nostre, que volem d’una manera concreta. Construir, per primer cop sense lÃmits, sense idees preconcebudes, pensant en què és el millor per nosaltres. Construir sense cap altre lligam que l’abast de la nostra imaginació. Construir somiant, posant portes i finestres, carrers i places, empreses i infraestructures. Posant la raó, el seny i tota la rauxa necessà ria per fer-ho possible.
Potser finalment ha arribat l’hora de la veritat, la del vertÃgen, l’hora de veure, finalment allò que durant tants anys, segles fins i tot, els catalans hem anel·lat. Potser és l’hora de començar a dibuixar els plà nols del paÃs, amb escuadra i cartabó o amb pinzells ben amples com en Miró, en Tà pies o en DalÃ. No podem construir un paÃs des de la ignorà ncia, la baixesa moral i la renúncia. Hem de construir el millor dels països, aquell on tots hi tinguem el nostre lloc i en el lloc que ens toqui ens hi sentim còmodes. Construir un lloc on es parlin tots els idiomes i ens entenguem, tots alhora en el mateix, el nostre. Construir un lloc on es ballin tots els balls, sonin totes les músiques, es comparteixin totes les menges i ens uneixin les nostres, les d’aquà que no només són d’aquà si no que ara ja són una mica de tot arreu, de tots aquells llocs que ens han aportat.
Construir un paÃs lliure, amb la llibertat com a mà xima premissa, amb la convivència com a mà xima eina i amb l’entesa com a mà xim ideal.
Crec que ara ja no és l’hora dels somnis, crec que és l’hora de construir, amb els peus a terra, tant tranquilament com fermament, un paÃs al qual no volem renunciar. Quan tinguem ben clar com ha de ser el paÃs, fÃsicament, polÃticament… obtenir-lo serà fà cil, molt més del que ens pensem. I no estic dient que no hi haurà tensions, n’hi haurà i segurament també hi hauran estires-i-arronses, però ho entendrem i amb la idea ben clara que tindrem del paÃs sabrem fins on hem de tensar la corda.
Per construir hi fem falta tots i tots tenim el nostre lloc. Ens posem a construir-lo?
