Democràcia

Vivim en temps de grans canvis. Dir-ho així sóna grandiloqüent però només cal tenir els ulls oberts per veure que és cert. Ja no només en els camps de la recerca  i la tecnologia si no i, sobretot, en el camp social. La nostra societat està avançant, tot i que a diferència d’altres èpoques no hi ha una fita clara, un objectiu. Senzillament avança i avança però no hem trobat encara una “definició” del lloc cap a on avança. Personalment crec que avança cap a molts llocs alhora i això fa que sigui més complicat trobar-ne una “definició” o un petit resum que en faciliti la lectura. Ara, si senyala en alguna direcció aquesta és la de la llibertat.

Després d’una història recent més que traumàtica (una guerra civil, quaranta anys d’una dictadura més que repressiva i una transició plena de frustracions) la nostra societat comença a avançar i crec que ho fa cap al cantó que fa més mal de tots. Avancem cap a la llibertat i ja no només parlem de llibertat nacional on sens dubte també hi avancem, si no que parlem de llibertat col·lectiva, avancem, en definitiva cap a una democràcia més plena.

El camí no és fàcil car un canvi d’aquesta magnitud és un canvi lent i ponderat però ferm. No és fàcil perquè qui hi ha de posar de la seva part mira més pel seu lloc de treball i el seu estatus dins de la societa que no pas pel país. En canvi els passos són ferms, propis d’una societat madura que reclama el seu paper transformador i de decisió en tots aquells aspectes que l’afecten (i que realment són tots)

Per entendre que és una democràcia “més plena” hem d’entendre que la política no és la feina del polítics i que fer política no és seguidisme incondicional. Tots fem política, al bar, durant la sobretaula, prenent l’esmorzar a la feina… Fer política no és res més que prendre una decisió i actuar en conseqüència. La diferència és que les decisions afecten al conjunt de la societat, per tant s’han de prendre amb un altre nivell, penjant en el conjunt del país, no en l’individu.

Només si la societat es torna a posar a fer política, aquells que s’hi dediquen tindràn l’obligació d’obrir-la, airejar-la, sanejar-la. Fer política no deixa de ser un acte de civisme, l’exercici d’un dret innat en qualsevol societat democràtica. Fer política és un acte de participació ciutadana d’exercici de la democràcia és per això que és imprescindible que tots entenguem el valor que té i que posem les eines necessàries per tal de facilitar la politització de la vida social, o, dit d’una altra manera, de tornar al poble el dret de decisió sobre aquells aspectes que l’afecten.
Només en un país en el qual tots els seus membres es sentin partíceps podrà ser un país ple, amb futur i orgull d’ell mateix.

El sistema polític actual, la classe política i la seva conceptualització no deixen de respondre a una lògica pròpia del s XIX en el qual la democràcia era necessària perquè interessava a certes classes socials. Fruit d’aquests processos a poc a poc s’anà creant la «classe política»  una mena d’estament social que viu del seu servei al poble. El problema és que amb el pas dels anys els interessos del poble i els de la «classe política» s’han separat (malgrat que estranyament hagin anat junts) tant que la classe política sembla que només es representa a ella mateixa, realitzant, això sí, la pantomima de tràmit que els permet continuar duent el seu ritme de vida.

En la democràcia d’una societat madura la classe política pràcticament no hi  té cabuda i és això, justament el que temen aquells que es dediquen a la política. En una societat madura el ritme de participants en el sistema és molt, molt més alt provocant, així que hi hagi una gran rotació en els partits polítics, enriquint-los ideològicament. En una societat democràticament madura el paper dels partis polítics passarà a ser el d’ideòlegs i motors de canvi de la societat i traspassaran, definitivament el poder d’elecció total dels seus representants a la societat, la sobirana i guardiana d’aquest dret.

És evident que es tracta d’un canvi traumàtic, no només per aquelles persones especialitzades en la gestió del bé públic si no per les que, de cop i volta s’hauràn de sentir responsables de les seves eleccions. En una societat democràticament madura l’interés per la política és de domini públic i la seva participació activa no només és possible i a l’abast de qualsevol, si no que la participació en el sistema polític s’haura de veure gairebé com un deure cívic i una demostració que la societat (i amb ella tots els els individus que la representen)  estan a l’altura del sistema que han escollit i treballin per a que el poder transformador recaigui al seu propietari innat, la societat.

Qui intenti coartar la democràcia amb qualsevol excusa o estratagema demostra que la tem, que no l’accepta i, per tant malgrat les paraules que pugui utilitzar, que la rebutja. En una societat democràtica no hi ha d’haver lloc per aquest tipus de persones.

Viure en una societat democràticament madura significa fer-nos grans, i cívics i entendre el conjunt amb totes les seves excepcions. És dur viure en una societat com aquesta però sembla que és el camí al qual ens acostem. Haurem d’anar en compte amb aquells que ens vulguin distreure en el camí perquè malgrat no ser fàcil, no ens calgui fer marrada de nou i perdre encara més temps en la consecució real de la sobirania popular.