Certament el que ha demostrat la història catalana és que els pitjors enemics que tenim som nosaltres mateixos. Ens podem queixar d’estats inamobibles, d’actituds vexatories, de sectors socials que es miren els avanços amb recel, ens podem queixar del que vulguem però realment el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos. La consulta d’Arenys de Munt va ser un punt d’inflexió, una alenada d’aire i d’orgull, podem, ens vam dir tots plegats i com que podem ho farem. Després, i com en tot procés de construcció nacional va arribar l’hora de la coordinació. Decidim.cat va dir que ho fomentaria i igual que ells diverses plataformes/entitats… La idea que es duia al cap era la de fer un referendum a nivell nacional, un acte de força contra l’opressor, una festa de llibertat i civisme, només calia decidir el dia i posar-nos a treballar. Després de la primera reunió, ja no hi ha un dia si no tres i al cap d’uns dies tota la gent que s’havia començat a coordinar (i fent-ho donava esperances a que finalment els catalans havÃem aprés la lliçó) es va descoordinar amb tanta facilitat que tinc la sensació que un grup d’adolescents ho hauria fet millor. Entenc que hi ha tants interessos ocults com plataformes i partits implicats però crec que, per un cop a la vida, haurÃem de ser prou amples de mides com per a centrar-nos en UN sol objectiu, després que cadascú faci el que cregui convenient i torni a cercar pels seus interessos, però si som incapaços d’organitzar «una consulta no vinculant» relament es que no ens mereixem tenir la independència, no perquè no hi tinguem dret si no per inútils.
És trist i crec que comença a ser hora de cercar el consens i no el protagonisme. Desconec com han anat les «negociacions» però posar-se d’acord en una data tampoc és tan difÃcil. Tenim les eines, tenim la capacitat i el capital humà , ara només ens falta la intel·ligència que ens faci posar per sobre de tot L’OBJECTIU, la resta són bagatel·les.
