Vivim en un paÃs que hauria de ser d’excel·lència en tots els à mbits i sentits, un paÃs amb tradició d’excel·lència i amb voluntat d’arribar a banda i banda del món sempre, des de l’excel·lència, però aquelles persones que haurien d’impulsar-la, les que democrà ticament votem cada quatre anys amb la finalitat de dur el paÃs a bon port no arriben ni a la mediocritat, són menys que mediocres, mals gestors, sense idees ni projectes i sense cap intenció d’arribar al ciutadà (a menys que no sigui època d’eleccions).
Tenim uns governants que ens diuen que són aquà «per solucionar els problemes dels ciutadans» no volen ser votats per solucionar els problemes del paÃs, ni tan sols per solucionar els problemes de les empreses, el seu objectiu i entenc que per això se’ls ha votat és « solucionar els problemes dels ciutadans». Ho entenc i en certa manera els dono la raó però què passa quan «per solucionar els problemes dels ciutadans» s’han de solucionar altres problemes primer? Doncs llavors es queden parats perquè no saben com fer-ho.
Vivim en un paÃs peculiar, en una situació anòmala la qual ha anat evolucionant fins a arribar en un extrem que exigeix coratge i valentia a nivell polÃtic. Gairebé fa 300 que vivim en un conflicte, dissimulat, camuflat, amagat, prohibit i mil coses més, un conflicte latent que viu rera cada ciutadà d’aquest paÃs, un conflicte de no-assimilació, de discriminació, de manca de llibertat (la llibertat no només és proclamar el que es pensa, sinó també realitzar allò que es pensa) Un conflicte que fins que no es solucioni hi serà i cada cop més agreujat. Vivim en un paÃs de vençuts, hem perdut totes les guerres tanmateix crec que puc afirmar que vivim en un paÃs de resistents. Certament si hem pogut resistir gairebé 300 anys (que no són pocs) deu ser per algun motiu. Dubto que aquesta resistència pacÃfica, assenyada i silenciosa es degui a no res. Personalment crec que hem esperat gairebé 300 anys per a trobar el moment de dir prou, proclamar qui som de nou i fer l’alçaprem final, sense focs artificials, sense herois, sense vessar una gota de sang. Senzillament dient PROU en un acte d’absoluta quotidianeitat, com si haguéssim estat esperant tota la vida en fer-ho i un dia ens despertéssim i diguéssim, PROU, hem esperat el moment i és aquest, el poble català es planta, es reivindica sobirà i només es reconeix a ell mateix i a la seva sobirania, provinent d’aquest acte d’autoafirmació nacional. Després tots tornarem a treballar, cosa que sabem fer molt bé i fins fa poc ens havia donat bons resultats.
En un mes, aproximadament el Parlament de Catalunya ha rebutjat dos ILP, una amb el consens de PSC i CiU, la ILP de «som lo que sembrem» i l’altra amb el consens de tots els partÃts polÃtics, sÃ, TOTS, és la ILP sobre la independència de Catalunya. Després d’unes eleccions europees que han demostrat abastament que «el poble» o dit d’altra manera «els ciutadans» no se sent representat per la seva classe polÃtica, aquesta continua mirant-se el melic i posant el cap sota l’ala mentre «els ciutadans» o dit d’altra manera «el poble» exigeix respostes i les soluciosn promeses, el poble que camina, sense por, cap a la solució, l’única que ens permetrà avançar, lliurement, fent-nos responsables dels nostres actes com a ciutadans o dit d’altra manera, com a poble. I la que ens permetrà tenir uns representants polÃtics que ratllin l’excel·lència, segurament al mateix nivell que el poble que els haurà d’escollir
