Tot el que ha passat al barri del Raval de Barcelona aquests últims dies m’ha fet donar molts tombs a moltes coses i és per això he he decidit escriure dues entrades, per tractar els dos principals temes que m’han vingut al cap i als quals he estat donant tombs. Segurament seran breus, però no per això menys importants. Hi he donat molts tombs i estic bastant capficat en el tema.
Primerament vull dir que sembla que com que afecta als «immigrans» a nosaltres no ens afecta. Sembla lògic, però no ho és tant, nosaltres encara no tenim consciència que ells també formen part d’aquesta societat democrà tica i lliure, d’aquesta cultura que volem catalana i d’aquest paÃs que volem lliure. Per a la majoria de nosaltres aquesta gent viuen «a part» Si amb prou feines ens aboquem en temes tant vitals per tots els catalans com és el transvassament de l’Ebre, com recoi ens hem de sentir identificats en aquest tema? Crec que això ens hauria de fer reflexionar seriosament sobre el nostre paper com a societat i com sentim, preparem i acollim tota aquesta gent que procura tenir un futur millor a casa nostra.
A part, i aquesta és la part que em preocupa, és la manera com han anat les coses. És a dir, amb l’únic indici d’un confident han fet una macro operació policial (els mossos, com que no son policies «de veritat» no se’ls ha informat) i han detingut a dotze persones amb uns cà rrecs prou alarmants com per fer-ho amb proves tant reals com fÃsiques. És molt greu el que els imputen i tinc la sensació que ho han fet una mica a la lleugera. Després de pensar-hi m’ha recordat a les denúncies que es feien sobretot als primers anys de la dictadura. Aquelles que van solucionar tants temes d’herències, discussions entre veïns i que van fer totes aquelles ferides que es van decidir tancar durant la desastrosa transició. M’he quedat esgarrifat per que, de nou, tots (i em solidaritzo amb aquestes persones) tornem a ser sospitosos, pareu compte no mireu malament a algú no sigui cas que us denunciï per terrorista, roig i independentista radical (o coses pitjors) i un dia entrin a casa vostra (oi Èric) i us fotin un ensurt de mort. Crec que hi hem de pensar i, arribat el cas, reaccionar.
Som en temps més durs del que volen semblar, obrim els ulls.
