Som, per tant decidim!

És difícil haver d’escriure aquestes ratlles per algú com jo, que per sobre de moltes coses en sobreposi una, la democràcia.

La democràcia, en aquest país és una cosa que ens ve d’antic, potser per això la tenim arrelada al moll de l’os i és una d’aquelles coses que només absolutistes i dictadors ens han pogut negar. Malgrat això nosaltres, el poble català, els hem sobreviscut i amb més o menys fortuna hem tornat al nostre sistema, la democràcia.

El concepte de democràcia ha anat variant en el transcurs dels temps fins arriba on som ara, en una democràcia universal però limitada. Tanmateix això no vol dir que en haguem de quedar aquí, segurament aquest és el punt de partida de totes aquelles persones que hi creiem i que en veiem un horitzó més gran i en el qual, la llibertat s’ajuntarà amb la democràcia.

Després de trenta anys de límits, molts autoimposats, altres imposats des de fora, molts pensem que hem de fer un salt qualitatiu en el sistema democràtic. Ara és el moment de posar la democràcia al servei del poble i de fer-ho amb totes les conseqüències. Posar la democràcia al servei del poble implica revisar molts preceptes, inclosos aquells que suposen que les lleis són inamobibles. També suposa un esforç de maduració i responsabilitat pel poble que es vol democràtic car la democràcia també és donar solucions, no només per tu, si no pel que tens a la vora.

Per tant estem en una cruïlla on conflueixen moltes coses. Podem accepar la legislació actual i ens continuem autolimitant (amb totes les conseqüencies que això pot tenir sobre el nostre país) o plantem cara i exigim un canvi qualitatiu en el sistema democràtic actual.

Per fer-ho jo només hi veig dos camins. Un tothom el sap, fa més de trenta anys que hi treballem, proclamat per bufanúvols apoltronats com el camí a seguir, intentar canviar Espanya per viure millor (ells, però també nosaltres). L’altre és proclamar-nos lliures i fer de la nostra llibertat un exemple de democràcia.

Des del dissabte dia 10 (probablement el primer dia en que els representants polítics van escoltar, per força o per ganes al seu poble) que se senten desorientats. Volen i dolen i això, s’ha demostrat que no funciona. Cadascú haurà d’escollir el seu camí i, després, donar explicacions a tot el poble català, no només a aquells que pensen l’han votat.

Tenim una sentència que nega la democràcia i encara estan pensant que faran. E primer que han de fer tots, tots aquells que defensin els interessos del poble català,  és retirar els seus diputats de «Las cortes españolas». Si allà no ens hi volen, no cal que hi siguem i ens està enganyant aquell qui digui que ho fan pel país (Catalunya). A Espanya, quan els convé s’entenen sense nosaltres i si hem de mesurar les millores per a Catalunya introduïdes pels diputats catalans, el resultat és més aviat galdós per ser que fa trenta anys que «influïm» en la política espanyola.

No fa falta cap declaració, no fa falta que escoltin la cantarella que de tan vella i coneguda ja se la saben, no cal tornar a dir que no hi estem d’acord. Ara és hora de marxar, deixar-ho per impossible, cosa que s’ha demostrat massa cops, i començar a dedicar tots els esforços a solucionar els problemes reals de la Catalunya real i a fer-ho des d’on s’ha de fer, des de les nostres institucions, fortes i lliures!

O potser ens hem de tornar a deixar enganyar i continuar amb el «qui dia passa any empeny», qui sap.

Després de la manifestació, farcida d’estelades i de crits d’independència (i qui ho negui menteix)he estat reflexionant sobre diferents temes. Alguns ens tenim tan arrelats, tan inculcats, que els trobem normals, altres, senzillament ens costen d’entendre i sovint ens fem un embolic quan volem explicar-los, ni que sigui a nosaltres mateixos. A mi m’ha calgut cert temps per endreçar aquest bat-i-bull mental i poder posar els punts sobre les is en alguns dels temes que m’afecten personalmetn perquè afecten directament al meu país, Catalunya, per si algú no ho té clar.

Primerament tinc clar que som un país, amb totes les conseqüències que això comporta. Un país petit i estrany que després de perdre mil i una guerres va decidir acotar el cap i no reivindicar-se ni actuar amb sentit d’estat (propi)  esperant, il·lusament que els altres, els forasters, els d’altres països que ens han sotmés física i mentalment ens treguin les castanyes del foc, quan en realitat, el foc són ells i les castanyes se les volen quedar. Tenim un país amb molt seny, potser de vegades massa, el qual cada cop que ha volgut millorar ha patit més per la trencadissa que això podria suposar pels de fora que no pas pels beneficis que repercutirien als de dins. Se’ns ha titllat d’egoïstes tants cops que ens ho hem cregut i hem rebaixat les nostres expectatives, el nostre futur, per por. I la por no és seny. Fins i tot, malgrat les rebaixes que ens hem autoimposat els espanyols (els governants espanyols) no n’han tingut prou, han passat per sobre la democràcia per tal de fer-nos veure, de nou que ells manen i nosaltres tenim l’obligació de creure.

Crec que la democràcia passa per sobr de qualsevol llei i qualsevol tribunal. Per tant, acatar el que diu un tribunal vol dir que no es creu en la democràcia i no es respecta al poble que ha escollit el seu futur lliurement. Amb la qual cosa crec que cap representant d’aquest poble humiliat que accepti aquest abús mai més ha de ser escollit per a representar-lo, almenys democràticament.

Els catalans, independentistes o no, som demòcrates per convicció i volem, exigim, una democràcia de qualitat, rigorosa i transparent. Diuen que en democràcia tot es pot parlar, suposo que en la seva democràcia només es deu poder parlar, en cap cas, decidir sense el seu consentiment.

Els catalans pensem que en democràcia tot es pot decidir, absolutament tot i per fer-ho ens calen les eines necessàries. Si les lleis no es permeten assolir una democràcia d’una qualitat impecable s’han de canviar, ningú pot negar-nos aquest deure propi de qualsevol ciutadà d’un país lliure.

Però el problema és que no som un poble lliure, som un poble que hem acceptat, des de fa més de tres-cents anys el menor dels mals, un poble d’anar fent, de qui dia passa, any empeny i, tal i com està el món, això ja no és prou. Ens falten eines, eines per viure lliurement, tranquil·lament i gaudint d’un futur que, de ben segur, massa temps fa que ens hauríem hagut de guanyar.

Si qui ens té reus i esporuguits no només ens nega la llibertat si no que a més ens humilia és perquè durant massa temps li ho hem permés de fer-ho. Això no vol dir que ho haguem de continuar fent. Potser ha arribat l’hora de dir prou. De plantar-nos, de deixar les coses clares, dir qui som i començar a actuar en conseqüència.

I si algun dels nostres representants no es demostra digne de la confiança dipositada, cal deixar-lo de votar.

És hora d’estar més orgullosos que mai de ser catalans. De veure on som i d’arribar a visualitzar fins on podem arribar. Ha arribat l’hora de dir prou.

Jo em planto. Jo no sóc espanyol i qui digui el contrari menteix. I a partir d’ara penso actuar com a ciutadà lliure d’un país que serà i que no perdonarà mai més traidories, sobretot a aquells que el representen i que l’haurien de dur a bon port.

Declaro, des d’aquí que no votaré a cap polític, ni a cap partit polític que en les properes eleccions no es declari independentista i no treballi per assolir la plena sobirania durant la propera legislatura. Estic cansat que em prenguin el pèl.

Construir, construir de veritat, vull dir, és una tasca complicada, pacient i que requereix un gran esforç. Construir, sobre tot si es vol fer des de la raó, des de la serenitat i la fermesa. Construir sense cap intenció de destruir, per primer com potser, però construir per nosaltres, per un futur, el nostre, que volem d’una manera concreta. Construir, per primer cop sense límits, sense idees preconcebudes, pensant en què és el millor per nosaltres. Construir sense cap altre lligam que l’abast de la nostra imaginació. Construir somiant, posant portes i finestres, carrers i places, empreses i infraestructures. Posant la raó, el seny i tota la rauxa necessària per fer-ho possible.

Potser finalment ha arribat l’hora de la veritat, la del vertígen, l’hora de veure, finalment allò que durant tants anys, segles fins i tot, els catalans hem anel·lat. Potser és l’hora de començar a dibuixar els plànols del país, amb escuadra i cartabó o amb pinzells ben amples com en Miró, en Tàpies o en Dalí. No podem construir un país des de la ignorància, la baixesa moral i la renúncia. Hem de construir el millor dels països, aquell on tots hi tinguem el nostre lloc i en el lloc que ens toqui ens hi sentim còmodes. Construir un lloc on es parlin tots els idiomes i ens entenguem, tots alhora en el mateix, el nostre. Construir un lloc on es ballin tots els balls, sonin totes les músiques, es comparteixin totes les menges i ens uneixin les nostres, les d’aquí que no només són d’aquí si no que ara ja són una mica de tot arreu, de tots aquells llocs que ens han aportat.

Construir un país lliure, amb la llibertat com a màxima premissa, amb la convivència com a màxima eina i amb l’entesa com a màxim ideal.

Crec que ara ja no és l’hora dels somnis, crec que és l’hora de construir, amb els peus a terra, tant tranquilament com fermament, un país al qual no volem renunciar. Quan tinguem ben clar com ha de ser el país, físicament, políticament… obtenir-lo serà fàcil, molt més del que ens pensem. I no estic dient que no hi haurà tensions, n’hi haurà i segurament també hi hauran estires-i-arronses, però ho entendrem i amb la idea ben clara que tindrem del país sabrem fins on hem de tensar la corda.

Per construir hi fem falta tots i tots tenim el nostre lloc. Ens posem a construir-lo?

Arribats en aquest punt i veient l’estupidesa supina i absolutament egoïsta d’algunes persones crec que és convenient cridar ben fort: Vull pagar peatge! No es una decisió capritxosa si no que l’he pres després d’un llarg procés de reflexió. Vull pagar peatge perquè crec fermament en el meu país. Crec que tenim un capital humà (i també econòmic) que ens permet estar a primera línia mundial en molts, molts temes. Tenim un país petit però amb una mida que ens permet gaudir de comoditats que altrament no serien possibles. Al ser petit, és més fàcilment gestionable i encara ha des der més fàcil tenir un projecte comú organitzat pensant en el bé de tots, no en el d’algunes minories o certs interessos. Però anem al gra. He decidit que vull pagar peatge per què considero que els peatges sobre les carreteres/autovies més transitades s’ha de considerar com un impost solidari que ha de repercutir sobre el conjunt del país. Si durant setanta anys (o més) hem estat capaços de ser solidaris amb el sud de l’estat espanyol perquè no hem de poder ser solidaris amb nosaltres mateixos? Aquest megaimpost, que ha de beneficiar a tot el país ha d’estar gestionat directament pel nostre govern sense cap tipus de subcontractes o altres maneres d’explotació més properes als drets dels treballadors del sXIX. Amb els diners que es podrien recaptar, és a dir amb el sobreesforç que faria tot el país, els gestors de l’adminstració haurien d’explicar què en volen fer. Per exemple. Amb els diners del primer any deixarem les carreteres catalanes a l’altura del més avançat dels països. Amb els del segon any començarem la construcció de la línia orbital de rodalies, amb els del tercer any l’eix transversal ferroviari i així successivament. És cert que la «pressió fiscal» sobre el país creixeria però també és cert que els beneficis també econòmics resultants d’aquest sistema, sempre que estigui correctament gestionat, superarien, a mig termini l’augment de pressió fiscal inicial. No estic parlant d’un model de finançament permanent, si no d’un model que s’ha de justificar any rera any. No és un model que ha de servir per augmentar el cos de funcionaris ni tan sols per a fer que els gestors del bé públic s’augmentin el sou sense aturador. La integritat dels beneficis d’aquest sistema ha d’estar justificat així com el seu ús. Aquest sistema s’ha de considerar com un gran projecte per a posar el país al dia i quan ja hi estigui només pot servir per fer augmentar directament la qualitat de vida de totes les persones que habiten en aquest país.

Vivim en temps de grans canvis. Dir-ho així sóna grandiloqüent però només cal tenir els ulls oberts per veure que és cert. Ja no només en els camps de la recerca  i la tecnologia si no i, sobretot, en el camp social. La nostra societat està avançant, tot i que a diferència d’altres èpoques no hi ha una fita clara, un objectiu. Senzillament avança i avança però no hem trobat encara una “definició” del lloc cap a on avança. Personalment crec que avança cap a molts llocs alhora i això fa que sigui més complicat trobar-ne una “definició” o un petit resum que en faciliti la lectura. Ara, si senyala en alguna direcció aquesta és la de la llibertat.

Després d’una història recent més que traumàtica (una guerra civil, quaranta anys d’una dictadura més que repressiva i una transició plena de frustracions) la nostra societat comença a avançar i crec que ho fa cap al cantó que fa més mal de tots. Avancem cap a la llibertat i ja no només parlem de llibertat nacional on sens dubte també hi avancem, si no que parlem de llibertat col·lectiva, avancem, en definitiva cap a una democràcia més plena.

El camí no és fàcil car un canvi d’aquesta magnitud és un canvi lent i ponderat però ferm. No és fàcil perquè qui hi ha de posar de la seva part mira més pel seu lloc de treball i el seu estatus dins de la societa que no pas pel país. En canvi els passos són ferms, propis d’una societat madura que reclama el seu paper transformador i de decisió en tots aquells aspectes que l’afecten (i que realment són tots)

Per entendre que és una democràcia “més plena” hem d’entendre que la política no és la feina del polítics i que fer política no és seguidisme incondicional. Tots fem política, al bar, durant la sobretaula, prenent l’esmorzar a la feina… Fer política no és res més que prendre una decisió i actuar en conseqüència. La diferència és que les decisions afecten al conjunt de la societat, per tant s’han de prendre amb un altre nivell, penjant en el conjunt del país, no en l’individu.

Només si la societat es torna a posar a fer política, aquells que s’hi dediquen tindràn l’obligació d’obrir-la, airejar-la, sanejar-la. Fer política no deixa de ser un acte de civisme, l’exercici d’un dret innat en qualsevol societat democràtica. Fer política és un acte de participació ciutadana d’exercici de la democràcia és per això que és imprescindible que tots entenguem el valor que té i que posem les eines necessàries per tal de facilitar la politització de la vida social, o, dit d’una altra manera, de tornar al poble el dret de decisió sobre aquells aspectes que l’afecten.
Només en un país en el qual tots els seus membres es sentin partíceps podrà ser un país ple, amb futur i orgull d’ell mateix.

El sistema polític actual, la classe política i la seva conceptualització no deixen de respondre a una lògica pròpia del s XIX en el qual la democràcia era necessària perquè interessava a certes classes socials. Fruit d’aquests processos a poc a poc s’anà creant la «classe política»  una mena d’estament social que viu del seu servei al poble. El problema és que amb el pas dels anys els interessos del poble i els de la «classe política» s’han separat (malgrat que estranyament hagin anat junts) tant que la classe política sembla que només es representa a ella mateixa, realitzant, això sí, la pantomima de tràmit que els permet continuar duent el seu ritme de vida.

En la democràcia d’una societat madura la classe política pràcticament no hi  té cabuda i és això, justament el que temen aquells que es dediquen a la política. En una societat madura el ritme de participants en el sistema és molt, molt més alt provocant, així que hi hagi una gran rotació en els partits polítics, enriquint-los ideològicament. En una societat democràticament madura el paper dels partis polítics passarà a ser el d’ideòlegs i motors de canvi de la societat i traspassaran, definitivament el poder d’elecció total dels seus representants a la societat, la sobirana i guardiana d’aquest dret.

És evident que es tracta d’un canvi traumàtic, no només per aquelles persones especialitzades en la gestió del bé públic si no per les que, de cop i volta s’hauràn de sentir responsables de les seves eleccions. En una societat democràticament madura l’interés per la política és de domini públic i la seva participació activa no només és possible i a l’abast de qualsevol, si no que la participació en el sistema polític s’haura de veure gairebé com un deure cívic i una demostració que la societat (i amb ella tots els els individus que la representen)  estan a l’altura del sistema que han escollit i treballin per a que el poder transformador recaigui al seu propietari innat, la societat.

Qui intenti coartar la democràcia amb qualsevol excusa o estratagema demostra que la tem, que no l’accepta i, per tant malgrat les paraules que pugui utilitzar, que la rebutja. En una societat democràtica no hi ha d’haver lloc per aquest tipus de persones.

Viure en una societat democràticament madura significa fer-nos grans, i cívics i entendre el conjunt amb totes les seves excepcions. És dur viure en una societat com aquesta però sembla que és el camí al qual ens acostem. Haurem d’anar en compte amb aquells que ens vulguin distreure en el camí perquè malgrat no ser fàcil, no ens calgui fer marrada de nou i perdre encara més temps en la consecució real de la sobirania popular.

Per tots és ben conegut l’estat actual de la societat catalana (quan parlo de societat catalana em refereixo a aquella que se’n sent però també a totes aquelles persones que viuen a Catalunya, se sentin d’on se sentin). D’una banda hi ha una part d’aquesta societat que farta de no sentir-se representada ni escoltada, de sentir-se insultada i menystingutda ha començat a organitzar-se amb la ferma intenció d’assolir un estat millor. D’altra banda hi ha la «classe política» que fins fa poc marginava aquest tipus d’iniciatives però vista la magnitud que està prenent la iniciativa social s’ho mira de reüll esperant veure com evoluciona, mirant si en pot treure algun rendiment electoral i per acabar hi ha la majoria, molts dels quals s’ho miren també farts d’experiències perdedores i amb l’esperança que la cosa comenci a rutllar per tal de poder-s’hi afegir en el moment concret. Queda qui té altres referents i redueix l’estat actual a l’anècdota o les circumstàncies.

La societat catalana actual, la societat activa, està desenganyada de la relació de submissió actual i de les filigranes que s’han hagut de fer per poder mantenir la dignitat. Està cansada de cercar la quadratura del cercle, el gat amb tres peus i les vies alternatives que són alternatives a les vies alternatives inicials. Tips de cercar l’encaix en una Espanya que només ens permet d’encaixar-hi d’una sola manera, la submissió.

Els catalans, la nostra societat, la nostra economia, la nostra cultura estan quedant progressivament fora de joc senzillament perquè no són lliures. No tenim la llibertat de poder decidir, crear, projectar o recercar per nosaltres mateixos, a la nostra manera, al nostre ritme. No podem repensar cap model que ens ajudi perquè estem coartats, supeditats per i a Espanya.

Si preguntes a la gent sobre la llibertat, ara mateix et diran que som en una societat lliure perquè existeix llibertat d’expressió i tenim un sistema aproximadament democràtic. Aquesta serà tota la resposta que ens podran donar, estranyament algú ens podrà argumentar qualsevol altre cas.

Avui molta gent s’atreveix a afirmar que som lliures i, certament, els individus que formem part d’aquesta societat tenim certa llibertat però el conjunt, la societat, realment és lliure? Realment la societat catalana pot decidir reinventar-se a ella mateixa per poder beneficiar a tothom?

Personalment considero que no. És molt important que les persones siguem lliures però mai ho podrem ser completament si la societat a la qual pertanyen no ho és. Si realment algú creu en el poder transformador de la societat ha de defensar inequívocament que aquesta sigui lliure. I no hem de caure en el parany demagògic habitual d’aquells que diuen que lla llibertat de la societat s’expressa cada quatre anys, a les urnes. La democràcia, certament és una eina de llibertat i possiblement en sigui una de les més vàlides però la democràcia ha d’estar al servei de la llibertat cada dia, tots els dies i no pas la llibertat al servei de la democràcia un cop cada quatre anys.

La democràcia implica la participació del poble, del poble responsable, en totes aquelles decisions que l’afecten, en els projectes que l’il·lusionen i en els problemes que pot patir. Aquesta és la democràcia real, la que és participativa i permet que una part important de la societat (tota aquella que així ho desitgi) esdevingui actor polític i aporti a la democràcia, la llibertat i al seu país un matís que s’haurà d’afegir al de totes aquelles persones que l’hagin precedit en aquesta tasca i amb el de les persones amb les que col·labora.

És d’aquesta manera que el país podrà arribar a progressar. Un país lliure, democràtic i amb una ciutadania responsable és un país vencedor, modern i dinàmic.

En un país que es serveixi a si mateix la capacitat de reacció que podrà tenir davant qualsevol fet serà excepcionalment major que en qualsevol altre perquè tothom es sentirà implicat en el seu desenvolupament, perquè tothom haurà entés que només millorant el país podrem millorar tots.

En un país lliure, el referent, el somni, sempre serà alt. Serà un país en que es veurà cap a on vol anar i es voldrà anar cap allà on tot vagi millor i el creixement personal de tots els seus ciutadans, tots, serà el més ambiciós possible. Un país que no és lliure mor entre la deixadesa i l’estupidesa.

És per això que si realment un demà millor hem de començar a trencar esquemes sense témer a la llibertat i hem de posar ales a la imaginació per tal de poder dir-nos a nosaltres mateixos que som lliures i que executarem la nostra llibertat de manera ferma i inequívoca.

Certament el que ha demostrat la història catalana és que els pitjors enemics que tenim som nosaltres mateixos. Ens podem queixar d’estats inamobibles, d’actituds vexatories, de sectors socials que es miren els avanços amb recel, ens podem queixar del que vulguem però realment el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos. La consulta d’Arenys de Munt va ser un punt d’inflexió, una alenada d’aire i d’orgull, podem, ens vam dir tots plegats i com que podem ho farem. Després, i com en tot procés de construcció nacional va arribar l’hora de la coordinació. Decidim.cat va dir que ho fomentaria i igual que ells diverses plataformes/entitats… La idea que es duia al cap era la de fer un referendum a nivell nacional, un acte de força contra l’opressor, una festa de llibertat i civisme, només calia decidir el dia i posar-nos a treballar. Després de la primera reunió, ja no hi ha un dia si no tres i al cap d’uns dies tota la gent que s’havia començat a coordinar (i fent-ho donava esperances a que finalment els catalans havíem aprés la lliçó) es va descoordinar amb tanta facilitat que tinc la sensació que un grup d’adolescents ho hauria fet millor. Entenc que hi ha tants interessos ocults com plataformes i partits implicats però crec que, per un cop a la vida, hauríem de ser prou amples de mides com per a centrar-nos en UN sol objectiu, després que cadascú faci el que cregui convenient i torni a cercar pels seus interessos, però si som incapaços d’organitzar «una consulta no vinculant» relament es que no ens mereixem tenir la independència, no perquè no hi tinguem dret si no per inútils.

És trist i crec que comença a ser hora de cercar el consens i no el protagonisme. Desconec com han anat les «negociacions» però posar-se d’acord en una data tampoc és tan difícil. Tenim les eines, tenim la capacitat i el capital humà, ara només ens falta la intel·ligència que ens faci posar per sobre de tot L’OBJECTIU, la resta són bagatel·les.

Talment com si haguessin de ser senyals provinents d’una galàxia llunyana els polítics catalans, els de casa (els de fora cada cop m’interessen menys), diuen que esperen la resposta. LA RESPOSTA. Esperen com si aquesta resposta hagués de solucionar tots els problemes del país, com si la resposta els hagués de fer més llestos, més guapos, més rics (si això pot ser). Mentre continuen acomiadant gent, els treballadors, els electors que veuen les orelles al llop i també esperen la resposta, la seva resposta, la resposta als seus problemes (la majoria de solvència econòmica). Jo ja no espero res, he après a no esperar, a no esperar res de ningú menys de mi mateix, a exigir-me tant com pugui però a no esperar, sobretot veient el ridícul de la classe política d’aquest poble que pretenen representar.

La RESPOSTA, deia, ells l’esperen del Tribunal Constitucional (TC) una resposta que poc farà canviar les coses. Siguem clars, l’Estatut del 2006 ens continua lligant a Espanya, ens deixa tan lligats que no podem combatre cap de les adversitats que, en aquests temps de crisi ens amenacen. Si hi ha cap problema, si s’ha de donar alguna resposta sempre l’ha de decidir un govern, situat a 600 km del problema i que, pel que ha demostrat té altres prioritats. Per tant la  resposta que poc ens ajudarà a solucionar «els problemes reals de Catalunya». La Catalunya Real és aquella que es vol autogovernar sense límits, no per mirar-se el melic, si no per fer que totes les persones que hi viuen ho puguin fer millor. La Catalunya que vol solucionar les seus problemes és aquella que és independentista perquè només d’aquesta manera podrem decidir i actuar, a la nostra manera, per defensar els nostres propis interessos (econòmics, socials, nacionals…) La Catalunya independentista és aquella que demana comptes als seus representants, és aquella que té representants que saben que han de donar comptes de la seva actuació al seu poble. Farts d’excuses, els catalans no volem saber de qui és la competència, volem la resposta i la volem poder decidir nosaltres, ràpida i eficaçment.

I jo em pregunto (igual que n’Albert Om) i si el TC no retalla l’Estatut, què? Llavors direm que s’ha de reformar perquè és insuficient? Tots els estatuts ens seran sempre insuficients. Crec que cal que siguem sincers i valents. Prou valents per assumir què som i què volem, dir-ho tranquil·lament i treballar per l’objectiu de tots.

Jo he estat l’11 de setembre a Barcelona, i el 13 a Arenys, i passejo per carrers i places i agafo el tren i viatjo en bus i escolto converses per bars i terrasses… i enlloc, excepte en els noticiaris sento cap comentari sobre la sentència del TC, cap, la gent, els electors no en parlen. Sincerament penso que a la gent no li preocupa gens la resposta del TC perquè la gent sap que poc li solucionarà, aquesta sentència, els seus problemes. La gent estem cansats de veure com perdem el temps, com els nostres «representants polítics» fan el ridícul i s’esbarallen com si fossin en un pati d’escola. Els polítics que realment s’estimin el país (tot sencer, amb immigrats i emigrats) han de començar a córrer, el seu poble se’ls ha escapat i fa temps que va més endavant que no pas ells.

Només vull la independència perquè jo i els meus puguem viure millor.

Vivim en un país que hauria de ser d’excel·lència en tots els àmbits i sentits, un país amb tradició d’excel·lència i amb voluntat d’arribar a banda i banda del món sempre, des de l’excel·lència, però aquelles persones que haurien d’impulsar-la, les que democràticament votem cada quatre anys amb la finalitat de dur el país a bon port no arriben ni a la mediocritat, són menys que mediocres, mals gestors, sense idees ni projectes i sense cap intenció d’arribar al ciutadà (a menys que no sigui època d’eleccions).

Tenim uns governants que ens diuen que són aquí «per solucionar els problemes dels ciutadans» no volen ser votats per solucionar els problemes del país, ni tan sols per solucionar els problemes de les empreses, el seu objectiu i entenc que per això se’ls ha votat és « solucionar els problemes dels ciutadans». Ho entenc i en certa manera els dono la raó però què passa quan «per solucionar els problemes dels ciutadans» s’han de solucionar altres problemes primer? Doncs llavors es queden parats perquè no saben com fer-ho.

Vivim en un país peculiar, en una situació anòmala la qual ha anat evolucionant fins a arribar en un extrem que exigeix coratge i valentia a nivell polític. Gairebé fa 300 que vivim en un conflicte, dissimulat, camuflat, amagat, prohibit i mil coses més, un conflicte latent que viu rera cada ciutadà d’aquest país, un conflicte de no-assimilació, de discriminació, de manca de llibertat (la llibertat no només és proclamar el que es pensa, sinó també realitzar allò que es pensa) Un conflicte que fins que no es solucioni hi serà i cada cop més agreujat. Vivim en un país de vençuts, hem perdut totes les guerres tanmateix crec que puc afirmar que vivim en un país de resistents. Certament si hem pogut resistir gairebé 300 anys (que no són pocs) deu ser per algun motiu. Dubto que aquesta resistència pacífica, assenyada i silenciosa es degui a no res. Personalment crec que hem esperat gairebé 300 anys per a trobar el moment de dir prou, proclamar qui som de nou i fer l’alçaprem final, sense focs artificials, sense herois, sense vessar una gota de sang.  Senzillament dient PROU en un acte d’absoluta quotidianeitat, com si haguéssim estat esperant tota la vida en fer-ho i un dia ens despertéssim i diguéssim, PROU, hem esperat el moment i és aquest, el poble català es planta, es reivindica sobirà i només es reconeix a ell mateix i a la seva sobirania, provinent d’aquest acte d’autoafirmació nacional. Després tots tornarem a treballar,  cosa que sabem fer molt bé i fins fa poc ens havia donat bons resultats.

En  un mes, aproximadament el Parlament de Catalunya ha rebutjat dos ILP, una amb el consens de PSC i  CiU, la ILP de «som lo que sembrem» i l’altra amb el consens de tots els partíts polítics, sí, TOTS, és la ILP sobre la independència de Catalunya. Després d’unes eleccions europees que han demostrat abastament que «el poble» o dit d’altra manera «els ciutadans» no se sent representat per la seva classe política, aquesta continua mirant-se el melic i posant el cap sota l’ala mentre «els ciutadans» o dit d’altra manera «el poble» exigeix respostes i les soluciosn promeses, el poble que camina, sense por, cap a la solució, l’única que ens permetrà avançar, lliurement, fent-nos responsables dels nostres actes com a ciutadans o dit d’altra manera, com a poble. I la que ens permetrà tenir uns representants polítics que ratllin l’excel·lència, segurament al mateix nivell que el poble que els haurà d’escollir